Sho-Hai no és un MC a l’ús. De fet, ell mateix quan li dóna per comptar batalletes explica que a la Saragossa dels 80, a les escombraries de casa seva, la seva tia es va trobar un munt de discos de funk que els havia llençat un veí que treballava a la base americana abans d’haver de tornar al seu país. Aquí és quan se li obre la ment i es comença a xopar d’aquesta cultura a una ciutat on estava tot per fer en aquests sons, encara que també confessa que a casa seva llavors se sentien els Beatles. I és que Sergio Rodríguez (Sho-Hai, Hate, El rei de les cantines…), germà de Rebel, que sempre cita com la seva gran referència en aquest món, a tot i estar sempre molt a prop de sons potser més durs (la seva veu hi contribueix) sempre va veure clara les possibilitats del camí del rap.

Ho va fer amb aquells Bufank (en un projecte en què ja hi havia RdeRumba a qui havia conegut a l’escola, per cert, el DJ i productor confessa que llavors tots dos tenien ànima heavy) que als 90 van començar a fer parlar en una Saragossa que començava a obrir-se a noves formes d’expressió. Aquestes en què es va bolcar precisament Sho-Hai (tímid per naturalesa encara que res innocent a l’hora d’expressar-se) fins a desembocar al grup que va canviar la història del hip hop a Espanya, Violadores del Verso. Al costat de RdeRumba, Kase.O i Líric va trencar totes les barreres inimaginables i van fer possible aquest somni de fer de la música una forma de vida, que malgrat el que es creu moltes vegades sense tenir relació directa amb els guanys monetaris.

I va arribar el moment de prendre vol tot sol i de donar curs a les seves inquietuds. Amb res que demostrar (aquí hi havia el segell Violadores del Verso), però amb ganes de cantar les seves veritats al món, Sho-Hai es va llançar amb un primer disc, ‘Doble vida’ (2011), en què ja donava pinzellades de la brutalitat creativa amb què conviu cada dia. I el que és millor, ja deixava la sensació que érem davant d’un MC amb molt de pòsit que havia d’anar a més. Cosa que va haver celebrar amb magnificència quan va veure la llum ‘La última función’ (2017) on, ara sí, amb rotunditat, va quedar clar que Sho-Hai tenia aquest flow diferent, aquest toc entre el deliri i la quotidianitat ancorat al seu barri de tota la vida, las Delícias, que detonava un punt més que defineix la seva trajectòria, l’ancoratge als seus orígens i entendre l’arrel com un lloc on tornar quan tot s’ennuvola. N’és una bona prova la bandera de Rap Solo que oneja a la terrassa de casa de l’Avenida Madrid que no és més que una reivindicació del lloc d’on ve i al lloc on sempre arribarà.

Ara, Sho-Hai torna a la palestra amb un disc esperadíssim (des de fa mesos ja s’està parlant d’ell), ‘Polvo’, del qual ja ha anat desvetllant com un xaman que descobreix les seves pocions a poc a poc temes cridats a perdurar. Amb ‘Sí pero no’ deixa anar el seu sentit de l’humor amb punyals amagats mentre que amb ‘Te pone bien’ deixa anar el seu to festiu en un cant a la vida amb un videoclip ple de picades d’ullet a la crew del rap aragonès i, sobretot, a la resta de Violadores del Verso. Però encara es guardava una bomba més abans de la sortida del disc, ‘Toro sentado’, en què el saragossà, ara sí, deixa volar la seva veu més esquinçada buscant aquesta potencialitat que tots sabem que té i que descarregarà algun dia, estic segur, en un disc amb una banda de rock dur. Amb Sho-Hai tot és possible i si no, pugin els seus altaveus i poseu-vos ‘Polvo’ a tot drap. Un món amb la irreverència del Hate sempre és millor.

DANIEL MONTSERRAT